Inici

​

Era dia 9 de juny, un diumenge al matí, bufava un fort vent quan vaig sortir de la Catedral a comprar l'esmorzar al forn de Casamoner, per mi el millor forn de Girona, també hi vaig anar perquè el pastisser que porta Casamoner, en Narcís, és amic meu.

Vaig arribar a les nou a la plaça de la catedral, m'enrrecordo, ja que just passava el trenet de les nou. Vaig enfilar pel carrer de la Força fins al trencall amb la pujada de Sant Feliu on vaig seguir per aquest mateix carrer, just quan passava per davant de la Basílica de Sant Fèlix em vaig trobar al pare Francesc, vaig estar parlant una estona amb ell sobre la restauració de la façana nord de la Catedral. Un cop ens vam acomiadar vaig seguir baixant per la Pujada de Sant Fèlix, vaig veure l'hora a l'empresa de BIKECAT, eren gairebé les 9:30 h! Vaig accelerar el pas fins a arribar a Casamoner, allà vaig comprar el diari i una ensaïmada. Després de conversar una estona amb en Narcís me'n vaig anar cap a la plaça de la Independència on havia quedat amb l'Aurora Bertrana, ella estava escrivint un llibre sobre la vida religiosa a la ciutat i m'havia demanat una entrevista i jo evidentment vaig acceptar, vaig travessar el riu Onyar pel pont d'en Gómez, un cop hi vaig arribar ella ja m'esperava a la terrasseta del davant del quiosc. Em va entrevistar uns 20 minuts, quan va acabar l'entrevista, vaig mirar l'hora del meu rellotge i eren les 9:55 h. Aquest cop vaig decidir creuar pel Pont de Sant Agustí però com feia molt de vent la meva Tiara va volar i va acabar al riu Onyar, vaig haver de fer marxa enrere i baixar a la riba. Per sort la Tiara s'havia quedat atrapada entre unes branques i la vaig poder agafar encara que em vaig mullar els camals i les sabates. Per no perdre més temps vaig creuar el Pont d'en Gómez i vaig refer el camí que havia fet per anar a Casamoner, per sort aquest cop no em vaig trobar a ningú.

Quan vaig arribar a la plaça de la Catedral vaig veure un munt de gent al replà de dalt de les escales, allò em va semblar molt extrany, peró encara m'ho va semblar més quan de sobte l'Aurora em va veure i va cridar el Bisbe! En uns segons em vaig veure envoltat per un munt de veïns i veïnes que em miraven molt sorpresos. Aquella escena va durar uns pocs segons, ja que de sobte el Monjo Josep em va preguntar que on m'havia posat, que la missa ja hauria d'haver començat, i jo, atonit vaig mirar-me el rellotge i li vaig dir que deia que eren tres quart d'onze! De sobte va sortir el campaner d'entre la multitud i se'm va apropar, va ajuntar el seu rellotge amb el meu i va dir entre rialles que jo tenia el rellotge endarrerit. Quan vaig sentir això se'm va caure el món als peus, em vaig posar vermell com un tomàquet quan de sobte en Narcís, el pastisser va negar el que acabava de dir el campaner, tothom va parar de riure i van mirar els seus rellotges, la gent va començar a parlar entre ells, jo estava allà al mig sense saber que fer ni que dir, no sabia que passava, aquella situació va durar uns minuts fins que en Narcís i en Josep van dir que no era jo qui tenia l'hora endarrerida sinó que era el campaner el que la tenia avançada. Finalment vam començar la missa gairebé a misses dites.